Ep!!!! Família!!!! Us en recordeu el goig que fèiem??? De ben segur que ara ens devem trobar com a arbres de Nadal, però és que d'això, tot plegat ja fa vuit anys.
Los masclets de la promoció '97-'00, los més ben parits de tota la Caparrella, tot i que no mos van saber aprecia el nostres "sexapil": no vam quedar seleccionats com a Misters Magisteris. En fi...
I l'any 2000... vam fer la super sortida a Cellers, al Congost de Montrebei. Com que erem tan atlètics tot just començar a caminar ja vam haver de reposar.
Uala!!!! Quines vistes més màgiques!!!
Aquests moments inoblidables sempre estaran a les nostres ments.
I... us en recordeu d'Hongria????Sí, sí, aquesta era l'habitació dels masclets i celebràvem l'aniversari del Palauet, devia fer 20 anyets.
Redéu que vells que ens hem fotut.
"Come on every body" (amb una afinació perfecta), era la frase estel·lar de cada matí a l'institut Kodaly.
I les lifares que mos fotèiem, us en recordeu???
Aquí vam escollir el primer que ens va semblar, com que ningú entenia la carta...... o potser sí, o al menys el Ferran l'estava intentat desxifrar. Només ho podia fer ell.
Era un no parar, de taula en taula i... el Ferran com sempre aprofitava qualsevol moment per tocar el violí, ni que no el portés.
I per fi vam tenir uns moments de relax: BUDAPEST!!!Discoteques, saunes, banys termals, turisme i més turisme...
Te’n recordes Ferran???
Enguany fa deu anys que ens vam conèixer en aquell immens bar de magisteri, a la Caparrella.
De bon matí, poc a poc tots els estudiants novells ens vam anar trobant en aquell bar. Com per art de màgia o instint natural els de musical ens vam agrupar i al cap d’una estona ja ens havíem explicat mitja vida. Sabíem els nostres noms, d’on veníem, quin instrument tocàvem, quines eren les nostres aficions i, el més important de tot, sabíem que alguna cosa estava naixent d’aquells moments.
Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos… i aquella guspira de simpatia que havia sorgit en aquell bar s’estava convertint en una petita flama d’amistat que s’atiava amb el temps.
Va arribar un punt que no podíem passar ni un cap de setmana sense veure’ns els uns amb els altres. Anàvem a totes les classes junts, fins i tot ens fèiem coincidir les assignatures optatives i de lliure elecció. Amb les piles, també ens solidaritzàvem i a les tardes i als vespres els treballs, o més ben dit l’excusa perfecta per seguir-nos veient, sense contar evidentment, els sopars i les festes que s’organitzaven.
L’últim any de carrera va ser el més especial amb la magnífica sortida a Hongria i Cellers: vam cantar, ballar, dansar, caminar i … vam acabar d’aferrar la nostra amistat. D’aquí un mes havíem de repetir aquests moments.
Avui, després de deu anys d’aquella unió tots els teus amics de magisteri ens hem tornat a trobar per donar-te un adéu, però no un adéu per sempre perquè nosaltres mai deixarem d’estar junts, sempre hi haurà una cosa que ens unirà estiguem on estiguem: la música, i especialment una cançó de Lluís Llach que comença dient: "Si em dius Adéu".
Te’n recordes Ferran???
Sempre t’estimarem i et recordarem.
Els teus amics de magisteri.
Te’n recordes Ferran???
Enguany fa deu anys que ens vam conèixer en aquell immens bar de magisteri, a la Caparrella.
De bon matí, poc a poc tots els estudiants novells ens vam anar trobant en aquell bar. Com per art de màgia o instint natural els de musical ens vam agrupar i al cap d’una estona ja ens havíem explicat mitja vida. Sabíem els nostres noms, d’on veníem, quin instrument tocàvem, quines eren les nostres aficions i, el més important de tot, sabíem que alguna cosa estava naixent d’aquells moments.
Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos… i aquella guspira de simpatia que havia sorgit en aquell bar s’estava convertint en una petita flama d’amistat que s’atiava amb el temps.
Va arribar un punt que no podíem passar ni un cap de setmana sense veure’ns els uns amb els altres. Anàvem a totes les classes junts, fins i tot ens fèiem coincidir les assignatures optatives i de lliure elecció. Amb les piles, també ens solidaritzàvem i a les tardes i als vespres els treballs, o més ben dit l’excusa perfecta per seguir-nos veient, sense contar evidentment, els sopars i les festes que s’organitzaven.
L’últim any de carrera va ser el més especial amb la magnífica sortida a Hongria i Cellers: vam cantar, ballar, dansar, caminar i … vam acabar d’aferrar la nostra amistat. D’aquí un mes havíem de repetir aquests moments.
Avui, després de deu anys d’aquella unió tots els teus amics de magisteri ens hem tornat a trobar per donar-te un adéu, però no un adéu per sempre perquè nosaltres mai deixarem d’estar junts, sempre hi haurà una cosa que ens unirà estiguem on estiguem: la música, i especialment una cançó de Lluís Llach que comença dient: "Si em dius Adéu".
Te’n recordes Ferran???
Sempre t’estimarem i et recordarem.
Els teus amics de magisteri.
2 comentaris:
Molt bé Gerard! Quines fotos i quins records...gràcies per publicar-les.
GERARD: Molt ben pensat l'homenatge. Estic orgullosa dels amics que tinc de Magisteri. El Ferran també estaria ( i deu estar, allà on sigui) molt orgullós i emocionat.
Gracies per TOT.
Un petonàs.
Publica un comentari a l'entrada